Un conflicte de fireta

Això és el que sembla des d’Israel. Aquí Palestina resta en un altre món. Fins i tot jo me n’he cansat ja, del conflicte. Tot veient-lo, tot vivint-lo, m’és impossible mantenir-lo en primera línia dels meus pensaments. Si això em passa a mi, el pijo europeu que ve a repartir solidaritat i democràcia enmig de la barbàrie, què deuen estar pensant els israelians? En el mateix que jo: en arribar a final de mes, en emborratxar-me aquest cap de setmana o en què, per fi, em truqui i es trenqui la mediocritat. Amb variants depenent de l’edat, l’estat civil o l’estrat social, evidentment. De debò podem exigir, des de casa nostra, responsabilitat moral a gent que porta les seves vides exactament igual que nosaltres? Ja m’agradaria veure tots els qui clamen contra la terrible ocupació de Palestina – que ho és, i molt – què farien si visquessin aquí. El mateix que allà, però enlloc de parlar d’apartheid, sionistes i morts, ho farien d’animalons, boscos o espiritualitat.
Pot semblar una actitud egoista, i fins i tot inacceptable per a aquells que creiem – o creuen – que s’ha de canviar el món. Evidentment que els israelians són responsables de les accions del seu govern, oi? D’acord. Nosaltres també som còmplices de l’ocupació de l’Iraq, i si algú em diu que hi pensa més enllà de fent unes cerveses o tot veient les notícies, felicitats, perquè deu ser un exemplar únic d’homo internationalis. Seguim estirant la corda? O no cal?
He d’admetre que no sé quin és l’objectiu d’aquestes línies, o la reflexió, si és que n’hi ha. M’avorria al tren, tornant de Tel Aviv, una ciutat amb un nom preciós i amb la que mantinc una peculiar relació amor-odi, i m’he decidit a escriure: creia que les muses eren amb mi, però han acabat fugint. Suposo que al final tot s’ha acabat reduint a una simple exteriorització de totes les contradiccions que m’està tocant viure. No puc evitar sentir-me malament quan ahir em sentia tocant fons perquè porto setmanes sense una festa de les que m’agraden. Per una festa, quan a una cinquantena de kilòmetres hi ha toc de queda, morts i presoners. O quan a la meva escala els veïns no tenen aigua corrent perquè no poden pagar-la.
Les caixeres del supermercat on comprem a diari, cobrant sous mínims, sense pràcticament prestacions socials i treballant en un dia més del que he treballat en tres mesos aquí. Elles, que no dubten a somriure’ns. Elles, que ens pregunten quan marxarem, i s’afligeixen quan els hi diem que al juny. Potser siguin més felices que tots nosaltres junts, potser sí, i realment s’ho mereixen. Però la diferència entre la meva vida i la que veig cada dia ja em torba prou, com per anar pensant en palestins. De fet, ja en tinc prou en pensar en els meus problemes, i si tan sols mereixen aquesta denominació. O potser, directament, més val no pensar tant.

Palestina davant la Meca

A les eleccions legislatives del 25 de febrer de 2006, el poble palestí va castigar els trenta anys de corrupció de Fatah donant majoria a la llista controlada per Hamàs. Ja hi havia el precedent de les municipals de l’any anterior, on aquests van deixar palesa la seva força, però ningú no s’esperava el canvi. L’arribada dels islamistes al govern, considerats una organització terrorista per la UE, els EUA i Israel, va suposar la fi de l’ajuda exterior, de la que l’economia palestina n’és totalment dependent.
La presidència continuava en mans de Fatah, en la figura de Mahmud Abbas, i les tensions van anar en augment, amb alguna hostilitat esporàdica. El funcionariat i els cossos de seguretat seguien fidels al partit hegemònic fins aleshores. El repartiment de poder, doncs, no era clar. Així, a mitjan desembre, les diferències van esdevenir-se enfrontaments armats, principalment a la Franja de Gaza, esdevinguda un territori sense llei. Hi havia el temor que l’escalada menés a una guerra civil, tot i que als carrers ningú no semblava disposat a sumar-s’hi. La demostració de forces entre ambdós partits va cobrar-se més d’un centenar de morts i vora tres-cents ferits, incrementant-se encara en xocs esporàdics
La mediació saudita va fer possible l’Acord de la Meca, signat el passat 8 de febrer, entre Fatah i Hamàs. Representa l’aturada de les hostilitats i el primer pas cap a la formació d’un nou executiu d’unitat nacional. Ismail Haniye, de Hamàs, seguirà com a Primer Ministre d’un govern on els llocs clau (Interior, Economia i Afers Estrangers) restaran a mans de tecnòcrates. El repartiment de carteres serà de nou per a Hamàs, sis per a Fatah i quatre per a les altres forces. Tanmateix, el nou escenari no permet gaire optimisme, perquè ni aporta res de nou ni ha aconseguit aturar totalment la violència. Hamàs, tot i comprometre’s a respectar els acords anteriors amb Israel, ha acabat evitant el seu reconeixement. Aquesta és una de les exigències del Quartet (UE, EUA, Rússia, ONU) per tal de restablir l’ajuda econòmica. El President Abbas, de moment, no ha aconseguit salvar aquest escull.
El govern resultant haurà de tornar a guanyar-se la confiança dels seus ciutadans, molt malmesa pel conflicte entre faccions, les condicions de vida i l’ocupació israeliana. La crisi econòmica iniciada amb la Segona Intifada, l’any 2000, s’ha accentuat ençà la victòria de Hamàs i la fi de les ajudes. Un botiguer d’Hebron, on el teixit comercial està desfet, explica les raons del triomf de Hamàs: “Porten trenta anys demanant-nos que confiem en Fatah, i en què hem avançat? Calia provar una alternativa”. És l’explicació dels resultats electorals, lluny de l’auge del fonamentalisme islàmic, com alguns pretenen argumentar. Res no ha canviat des d’aleshores, tret que ja s’ha cremat l’alternativa.
Mantenir sota control els grups més radicals també serà especialment difícil. Hamàs ha acabat formant part del sistema, perdent legitimitat i influència en algunes faccions armades. Així, ja hi ha hagut algun atemptat suïcida en territori israelià, i també enfrontaments esporàdics entre grups palestins. El crèdit internacional de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) depèn, en gran mesura, de reeixir en el control de la seguretat.
L’Acord de la Meca ha tornat a centrar les demandes en l’ANP, ajornant les negociacions sobre les claus del conflicte: el retorn dels refugiats palestins, els quatre-cents mil colons israelians i Jerusalem. Exigir el reconeixement d’Israel per a restablir l’ajuda financera és el mateix que fer-ho a canvi de no-res. Una doble vara de mesurar que no fa més que alimentar les frustracions i l’odi d’un poble que no té futur.
Mentre els dos principals partits intenten salvar la papereta, les classes populars segueixen amb les seves vides sota l’ocupació sense parar-hi gaire atenció. Ningú no s’abocarà a una guerra fratricida per a defensar els interessos de l’oligarquia i els buròcrates locals. Ni tampoc hi confiaran les seves esperances, traïdes dia a dia. Són temps difícils per a la pau: tant Israel com l’ANP tenen un greu problema de lideratge. Sense oblidar les deficiències estructurals de l’embrió d’estat palestí i les democràtiques de l’israelià.

[publicat a l'Accent]