Coexistence Ties: February 2007

Palestinian women in Israel are one of the weakest segments in the state, as they suffer from a triple oppression. First of all, they are women in a strong patriarchal society, the Palestinian one. Even if living in a Western country, they keep, as far as they can, the traditional structure of the society. Women are often regarded by men as merely mothers for their children and housewives, which is considered her main duty. Despite patriarchy is quite extended all over the world, in certain peoples, such as the Palestinian, it is a more acute phenomenon. The unemployment rates are extremely high compared with the mainstream of women in Israel: only 22.9% of Palestinian women in Israel participate in the workshop, while 77.3% of Jewish do. The figures for violence and sexual abuse are similar to those of other women. It has a double lecture: from one side, that violence against women is widespread is several societies; from the other, that few cases are reported due to cultural reasons. In any case, there is a real need to help them break this spiral of violence. The illiteracy rate is alarming: 14.7%, much higher than the 4.5% of their Jewish counterparts.

They also belong to the popular classes, due to the general socioeconomic status of the Palestinians in Israel. In a capitalistic country, workers are, by default, the lower strata of the society. Palestinians, thus, as a result of their nationality, suffer even more threats than their Jewish co-workers: wages are lower and safety conditions inexistent. It is also a common fact that women’s salaries are below those of their male co-workers. Israel it is not an exception, as figures clearly state: 48 out of 50 villages with the lowest average wage for women were Palestinian. Nazareth is the largest Arab town: there, 61% of Palestinian women earned below the legal minimum wage (3191 NIS). Thus, their incomes are far lower than the rest of their co-workers, no matter about gender or nationality: it is a logical outcome for the workforce market in such a society.

Finally, they are Palestinians in Israel, a Jewish Democratic State this defined in ethnical terms. Palestinians citizens are still regarded as a fifth column by large segments of Israeli society. Moreover, they suffer from a systematic discrimination policy from the State, not enjoying the same status as their Jewish co-citizens. The neglect of basic rights to the whole community inevitably affects Palestinian women: they range from unavailability to hold certain jobs or purchase land to the denial of collective rights, such the normal usage of Arabic as an official language of the State.

No es tracta d’una metàfora. Ni tan sols d’una proclama buida, que sempre he refusat per considerar-la demagògica. No ho és en absolut. És la pura realitat als Territoris Ocupats. Nens contra adolescents. Por en ambdues bandes, l’absència de futur com a temor compartit: encara que ja realitat per a uns, tan sols una amenaça per als altres.

En l’aire no només sentim el gas, que tants cops ens ha fet plorar i córrer aquests dies. També la tensió. El temor pel que, diuen, pot esdevenir-se la tercera intifada. La tercera? La segona es dóna per morta, però oficialment no ho està, i rebrota per la manca de canvis significatius. On darrerament només hi havia crits, ara hi ha pedres. On abans hi havia granades de so, ara hi ha bales. On abans una patrulla, ara n’hi ha tres. On abans un grapat de nens, ara una multitud.

Matí de divendres a Bil’in, un més de tants altres. Però els tambors de guerra ressonen en l’horitzó. L’exèrcit ha preferit ocupar posicions abans que no pas hav

er-les d’anar guanyant, encara que sigui en una passejada triomfal només entorpida per quatre nens amb fones que veuen des dels seus punts de mira. Des d’un primer moment no m’hi sento gens còmode, estem acorralats. Sé que no obriran foc real, però no m’agrada córrer per un camp d’oliveres mentre plouen cilindres metàl•lics de pam, i les pilotes de goma i les bales de sal poden colpejar-te en qualsevol moment. Sí, em fa por que m’entaforin una al cervell o a la columna. O que em buidin un ull. I qui digui que no, menteix.

Hi ha ganes de marxar, per una barreja estranya d’avorriment, ress

aca i son, molt mes que no pas temor – desaparegut un cop abandonat el camp i perduts de vista els soldats. Enfilem cap a Ramal•la, una ciutat sense gens d’encant i molt, molt lletja i avorrida, parada prèvia al checkpoint de Qalàndia. El que havia de ser un pur tràmit, passar un control que ni ens excita, ni ens indigna, sinó que acceptem com un tràmit farragós, com ensenyar les motxilles a cada botiga, facultat o estació, es veu entorpit per una barricada a la carretera principal entre les dues capitals de facto. El taxi es desvia per un camí, on fileres de vehicles en als dos sentits fan maniobres impossibles per a avançar. La dona del meu costat tan sols em fa notar la presència de l’exèrcit a Qalàndia, però no es percep ni temor, ni tan sols indignació, en la seva veu: és la quotidianitat més absoluta, la resignació esdevinguda un mètode de vida, o de supervivència.
Finalment, arribem a l’altre extrem de la carretera. Se senten trets i explosions, hi ha moviment. Carretera amunt, fum i gent corrent, principalment joves. Davant nostre, uns quants jeeps del Tsahal amb soldats disparant, carregant, amagant-se. Des d’u

n terrat, uns palestins ataquen amb pedres. La resposta ve d’un israelià, que s’avança i els hi llença una granada. Més trets, granades, pedres: al terrat segueixen resistint. Les ambulàncies i la remor no s’atura, com tampoc la vida: pel checkpoint segueixen entrant i sortint persones, i força gent fa d’espectadors. Els taxis no paren d’arribar, ni els cotxes, ni tampoc els camions; fins i tot, esporàdicament, per la carretera convertida en un caos.
Un cop més l’avorriment, les bateries esgotades de les càmeres i la fi de l’ofensiva des del terrat ens fan seguir el nostre camí. Jerusalem, per primera vegada, em dón

a la sensació de ser un punt calent: la presència policial s’ha multiplicat, moltes botigues romanen tancades i la porta de Damasc està estrictament vigilada, tan que l’endemà ens hi deneguen l’accés. Conscients que l’afer de les excavacions vora al-Aqsa no és una broma, i que realment l’ambient està escalfat, ens disposem a visitar la ciutat més conflictiva de la regió: Hebron. Feia temps que en tenia ganes, i més quan tothom tornava trasbalsat.
No, no vaig tornar trasbalsat en absolut. Potser perquè m’esperava una bogeria encara més extrema, potser perquè hi ha coses que ja em són indiferents. Potser perquè vaig passar-m’ho molt bé, encara que pugui semblar cínic. La follia dels assentaments, de l’exèrcit ocupant la ciutat, d’uns tres mil soldats per a uns quatre-cents colons, dubto que existeixi en un altre racó de món. Mai he entès aquesta política, i no ho faré ara. Com tampoc no puc entendre la passivitat dels israelians seculars davant el xantatge d’uns fanàtics. De totes maneres, el panorama és clar: des del 2000, la població de la ciutat vella ha passat de 35000 persones a unes 3500. No es pot viure sota l’amenaça permanent de l’exèrcit i l’agressió continuada de

ls fonamentalistes. És una ciutat fantasma, amb cases buides i una majoria aclaparadora de botigues tancades. Les que obren potser no han tingut clients en mesos, i s’afanyen a intentar encolomar-nos quelcom. Una població econòmicament ofegada, i la vida de desenes de famílies en risc. Mercats vibrants esdevinguts deserts. Cases esdevingudes abocadors. La vida esdevinguda mort. L’olor a gas no ens abandona pràcticament mai. Ni tampoc la presència escrutadora dels militars, sovint violenta contra els palestins. Seguim la visita, i entrem a Tel Rumeida, on fins i tot la mainada ha d’anar a escola escortada per internacionals per evitar la violència dels colons. Un cop ens decidim a tornar a creuar el checkpoin

t, comencen els aldarulls. El gas ens crema els ulls, i les pedres no paren de caure sobre els vehicles militars israelians. Segueixen els trets. Al nostre costat, un grup d’ultraortodoxos s’ho mira, mentre algun nen palestí juga i els internacionals comenten la jugada. Descobrim un edifici buit al costat del checkpoint, i hi pugem. Des dels balcons, tenim una panoràmica dels enfrontaments immillorable. Decidim pujar al terrat, on controlem els soldats de davant nostre, que disparen, la plaça d’on venen els palestins i on se senten les sirenes de les ambulàncies, el carrer on està el checkpoint i on es produeix l’intercanvi, alternatiu, de pedres contra bales; també l’altra banda, on arriben nous soldats, i on les recàrregues es van produint.
Cauen pedres també al nostre terrat, i decidim evacuar-lo. A l’aire exploten focs d’artifici, i els soldats segueixen corrent, en parelles o trios, cap a la plaça, per a intentar contenir els atacs. Els ultraortodoxos, tan valents davant de la mainada, fugen ben ràpid. Curiosament, no he passat por. He de reconèixer que he gaudit com mai, grimpant per l’edifici buscant llocs per a fer fotos. M’han agradat les sensacions viscudes. Malgrat les pedres, els trets i les detencions, que sens dubte seran doloroses.
Mentre esperem que es calmi la situació, uns soldats s’asseuen davan

t nostre. Amb un m’intercanvio mirades. No coneixem els límits de l’altre, però compartim alguna cosa, ni que sigui la joventut. Em costa fer-li fotos, perquè en teoria no està permès, però a ell també li costa impedir-ho. No hi ha maldat en cap dels dos bàndols, és un intercanvi net, cadascú fa la seva feina. La situació és extremadament complexa, i surrealista. Personatges antagònics cooperant, i descobrint que hi ha quelcom que ens uneix i ens permet de fer complir la legalitat. Darrera meu, un company discuteix amb un ultraortodox sobre el perquè de tot plegat. A estones m’hi integro, i gaudeixo del diàleg. Tinc ganes de quedar-hi de nou i seguir intercanviant punts de vista. Malgrat el shàbbat, aconseguim que ens facil•liti, d’alguna manera, una forma d’arranjar una trobada. És tard, el noi que ens acompanya ens fa marxar, un cop la situació sembla calmada. De camí al restaurant ja veiem que això tornarà a petar en breu, i així s’esdevé. Pregunto on és el lavabo, i cau al carrer de darrera. M’hi acompanyen: al sortir, el gas m’estaborneix. Els trets no han parat de sonar, ni tampoc les corredisses, mentre gaudíem de l’àpat

i fèiem bromes. Al final, no podem ni acabar de dinar, i hem de marxar corrent. Només sortir ens trobem entre la primera línia de palestins i l’exèrcit. T’apunten. No ho fan de broma. El temor a una bala, perduda o no, et fa passar mil coses pel cap. Només pots córrer endavant, intentant protegir-te el cap i l’esquena amb qualsevol cosa. Tot plegat acaba en no res. Però les contradiccions segueixen. Tot això mentre faig punta al llapis amb una maquineta comprada a un nen d’Hebron.
Seguiré fent els deures d’hebreu, seguiré gaudint de les nits de festa, de la tranquil•litat d’Israel. Seguiré somiant i perdent el cap per la primera noia mona que se’m passi per davant. Seguiré volent fer coses, i fent-les. Ell tan sols m’ha venut una maquineta. Li estan robant tot el que li queda mentre la ciutat fa pudor a gas.

Li pago mig xéquel, li pago amb la moneda del responsable de la seva desgràcia. I ara escriuré en la llengua dels soldats que, dia a dia, l’ofeguen a ell i al seu poble. És una bogeria tot plegat. Però el darrer que podem fer és rendir-nos-hi. Empassar, pensar, escriure... i canviar el món. Encara que quan ho fem ja sigui massa tard. Pels que vénen haurem arribat a temps.