Hadar

La decadència més absoluta d’algunes ciutats de l’Europa de l’Est, amb la Mediterrània de fons. Això és Hadar, un dels barris populars de Haifa, el meu. És esquizofrènic: pels carrers se sent més rus que hebreu, reforçant la sensació d’estar en una ciutat post-soviètica. Els vestits, les mirades... els trets físics eslaus... tot, absolutament tot, contribueix a crear aquesta realitat que dia a dia t’acaba consumint les ganes de viure.
Els jovenets europeus a la caça d’aventures per fi hem topat amb la quotidianitat. Compartir la rutina asfixiant de les classes populars d’un país qualsevol, la manca d’esperances, els salaris de merda i l’atur, i el drama de viure en una terra que no és la teva. Tot això ens recorda que podem fugir, burlar la monotonia durant uns mesos, i creure que el món és de color de rosa. Un cop passada l’excitació evident de la novetat, dels primers contactes, el desencís comença a apoderar-se, implacable, de tu. Sentir-se atrapat entre les pluges i els cels grisos, que ni tan sols ens imaginàvem. Mediocritat absoluta, de casa a la feina, qui dia passa any empeny. No sé ni de què ens sorprenem. Fins i tot el clima s’adiu amb la postal. La pitjor Europa instal·lada com un càncer enmig del paradís. Una illa en un mar de plors. I malgrat que les neguin, les presons de somnis seguiran existint, encara que aquí s’anomenin Hadar i pretenguin ser un barri. Indrets on la vida, en lloc de fluir, s'arrossega.