Diguem-li Palestina

Sí, i fem-ho sense embuts i sense por. Diguem-li Palestina també a Israel, i no com una simple rebequeria contra l’Estat d’Israel, sinó com una afirmació de la nostra voluntat. Com a catalanoparlants, la denominació d’Israel manca de tradició històrica. La seva incorporació al lèxic català es remunta a mitjan segle passat, i mai no ha substituït completament la forma genuïna tradicional. Tan sols l’ha desplaçat semànticament, i fins i tot aquí podríem fer-hi objeccions. Els jueus també han estat considerats, des de sempre, habitants de Palestina, com qualsevol altre poble dels molts que hi ha passat durant milers d’anys. Fins i tot des del sionisme, que pretén entroncar la història d’Israel amb la de les tribus nòmades que camparen per aquelles terres, podem considerar legítima la forma original, encara que ells hi oposin resistència.

Emprar el mot Israel és cedir al xantatge d’un determinat projecte polític, una estupidesa que s’esdevé crim quan aquest és oposat totalment al nostre. Des de l’esquerra anticapitalista hauríem d’entendre que Israel no està allà per a destruir-se, sinó per a desaparèixer lentament i tranquil·la. Com l’Autoritat Nacional Palestina. L’única sortida per a aquests dos pobles, i per a la democràcia, s’anomena Palestina. Una Palestina lliure, democràtica i socialista. Adopti la denominació oficial que adopti, ja sigui Palestina i Israel, Israel-Palestina, Palestina a seques o qualsevol altra.

Cal visualitzar que els dos pobles comparteixen una mateixa lluita: els opressors, la de la democràcia; els oprimits, la de la llibertat. Ambdós fronts menen a una sola victòria, la del poble. Cal, per tant, des d’ara i avui, i sempre que el terme no meni a equívocs, començar a anomenar les coses pel seu nom. Arribarà el dia en que Israel podrà ser, i serà, un sinònim per a Palestina. Arribarà sempre i quan comencem, ja des d’ara, a recordar que hi ha un projecte en construcció. I no és la pau, ni la coexistència: és la llibertat, el futur i la igualtat.