A Betlem me'n vull anar...

Checkpoint de Gilo, entre Betlem i Jerusalem. Quarts de cinc de la matinada del dia de Nadal. Una cua de treballadors palestins, endormiscats al peu del mur, tapant-se amb cartrons i mantes, esperant que obrin el pas per a ells, a les cinc. Ens posem a la cua, però algú ens diu que podem passar. Avancem entre desenes de cames, i algunes veus ens deixen anar un “Merry Christmas”. M’agradaria creure que ho fan amb la intenció de fer-nos partíceps del seu patiment, que ens adonem de què està passant, però acabo interpretant-ho com un desig vertader, innocent i carregat de bona voluntat. Em torno a sentir una merda, quan s’encén el llum verd i retornem a l’oasi gràcies als nostres passaports. Els treballadors resten al ghetto, congelant-se i humilitats com, suposo, cada dia de les seves vides desposseïdes de dignitat.

Passar les festes a Terra Santa – quina ironia! – és una barreja d’experiències. El que hauria de ser una revelació espiritual s’esdevé un test de la teva capacitat d’adaptació. Si l’autor del ”A Betlem me’n vull anar...” s’hagués imaginat com estan les coses mai no hauria escrit una lletra així, tret que fos un visionari i tingués la certesa que aquest infern és purament temporal. He de reconèixer, emperò, que l’església de la Nativitat és una de les més maques que he vist mai, i més en una data tan assenyalada. Res a veure amb el que m’imaginava, una “joia” del barroc, sinó una cosa molt senzilla i austera.

Grates experiències les viscudes el dia abans. Un matí a Ramal·la, com qui no vol la cosa, amb visita a la Muqata, que té més pinta de campament militar improvisat que de palau presidencial. La bogeria dels mercats àrabs, el plaer del regateig i fins i tot algun botiguer que ens regalava la fruita. La humiliació d’uns palestins al checkpoint de Qalandiya, a qui no se’ls va deixar retornar a Israel perquè a la soldat no li va donar la gana, entre crits en hebreu i el silenci dels vençuts. Menció especial per a la nit: el que havia de ser una cervesa i un narguile en un bar de Jerusalem va començar sent una temeritat. Darrer dia de Hannukah, en ple Shabbat, i una passejada per Mea Shearim, el barri ultraortodox. Una experiència única. La policia havia tallat tots els accessos amb tanques perquè cap conductor imprudent no gosés de trencar el descans i la dedicació exclusiva a D-u (no poden ni escriure’n el nom) dels ultraortodoxos. Ni un sol cotxe, silenci, boira i centenars d’ombres negres vagant amunt i avall pel mig dels carrers. Una ciutat fantasma. Mirades de menyspreu, fins i tot un insult en l’únic diàleg amb els locals per tal d’intentar redreçar el camí cap al narguile. Érem les dues úniques notes discordants en aquell paisatge. Sentir-se observat, al mateix temps que partícep d’un món que creies extingit. Vaig imaginar-me que així deurien haver estat alguns indrets d’Europa fins a la Shoà. Un fòssil extingit que revivia amb força en un nou indret. I del que podíem ser-ne testimonis.