Amunt els damnats de la terra

Susya, a l’extrem meridional dels Territoris Ocupats, un petit llogaret de pastors seminòmades i formes de vida ancestrals s’alça plàcid en el que poden ser els seus darrers dies. Aquesta amalgama de tendes rudimentàries, conreus guanyats a les roques i algun cap de bestiar s’aixeca en una zona C, sota administració militar israeliana. Anys de resistència, desallotjaments i assetjament dels colons poden arribar a la seva fi si la Cort Suprem d’Israel determina la il·legalitat d’aquestes “construccions” el proper dia 29.

Uns dos-cents activistes israelians s’hi han aplegat aquest dissabte amb la intenció de traslladar el cas a l’opinió pública, un de tants provocats per la triple extorsió dels assentaments a la legalitat internacional, a la pròpia democràcia israeliana i, sobretot, al poble palestí. Tanmateix, no ho tenen gens fàcil. Ni l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) no se’n preocupa, en previsió dels problemes demogràfics del futur estat palestí, i on aquestes terres serien la solució.

En Nàsser és un activista local i el conductor del bus escolar del poble. Ja a la trentena, explica que no estan autoritzats a conduir per la carretera que tenim damunt nostre: és només per a israelians. Això converteix un trajecte de no més de deu minuts en un d’una hora. O més, depenent dels sabotatges dels colons, que van des de pedrades a talls de carretera. Una llista macabra i inacabable de vexacions. Tanmateix, té clar que no pensa marxar: “No ens rendirem i no marxarem d’aquesta terra” afirma. Una vida que no és gens fàcil: “Les condicions són molt dures, sobretot a l’hivern. Només tenim les coves i les tendes. La neu, els forts vents, poden desmuntar-les fàcilment”.

Quan li preguntem sobre les amenaces que planen sobre el seu futur, apunta, també, a l’aigua i l’absència de pastures: “No tenim prou terra, estem envoltats d’assentaments”. D’allà surten els elements que roben i agredeixen els vilatans: “Ens estaven robant un ase i vaig anar a enregistrar-ho amb la càmera. Van intentar robar-me-la també, però vaig poder fugir. Algú va disparar-me, la bala va passar fregant-me la cama”. Històries que succeeixen massa sovint en aquestes contrades.

Una trentena de famílies que poden veure’s deportades a Yatta, el centre urbà més proper, després de segles d’arrelament a la terra. Una vida dura, sense aigua, sense llum i aprofitant cada pam de terra fèrtil. Els mateixos pams que, dia a dia i amb la passivitat de l’exèrcit i el govern israelià, els colons intenten conquerir en nom de Déu. Els turons propers ens mostren les seves construccions, de cases blanques i teulades roges.

Una estona abans, un grup de colons va apropar-se’ns, però aquest cop no van gosar fer res. És una guerra per la terra. I aquesta és per qui la treballa. Només resta que els jutges, aquest cop, no ho oblidin.