Live from Hell

[originally published in the NGO Manifesto]

I've been asked to undertake some research. Finally, after weeks without any work to do - take any literally, please -, I have something to spend my time in. I have to admit it made me happy somehow. They want me to go through all the members of a NGO network, taking a look at their websites and trying to catch - should I say steal? - ideas. I'm also supposed to describe their interests and current activities, in order to match it with ours. "Network" has been the word used to refer to our future goal. Hope soon all the contributors to this blog [NGO Manifesto] will meet all together and start writing the NGO glossary; it's full of words like that, repeated continously in any document.
What I found looking through them is terrible. I'm seriously thinking on quitting and living here on my own, or even coming back to my home country. I cannot stand it anymore. All of them get money from almost the same donors. All of the them use, of course, the NGO Glossary. They have even developed a new dialect of English, the NGOan. One day we may write its grammar and give you some tips, it's really easy to learn. But for the moment, it's enough to describe it very briefly. Just build a functional-based text, use properly - meaning permanently - the NGO Lexicon and create senteces without any clear meaning. They have to be extremely vague and of course they cannot show any real commitment towards social change. If you manage to master, you'll be able to beg the responsibles of the social gaps some money to fund lots of very fruitful projects. Just use all the possibilities NGOan allows and never stop writing proposals and getting thousands of euros for amazing activities such as "study day" or "workshop" - don't even add an adjective to it, it's not necessary.
We'll, it's time to come back to my duties, to save the world and end with inequalities. To whom should we send our next project? A bank responsible of our poverty and house demolitions in te neighborhood? A government selling Israel the guns to kill our fellow Palestinians? The CEO responsible for firing 60 thousand workers? Another one exploiting them 14h a day without social benefits and almost for free?

It's crazy. Fuck them all.

Bil'in, una setmana després

Cada divendres, des de fa dos anys, els habitants de Bil’in es manifesten contra el mur o tanca que l’Estat d’Israel està construint per encerclar els Territoris Palestins Ocupats (TPO). S’organitzen al voltant del Comitè Popular de Resistència, i mitjançant una protesta pacífica, s’apropen fins a la tanca, on fan accions diverses que sempre acaben amb la intervenció de l’exèrcit israelià.

Massa fàcil tot plegat. Dos pobles enfrontats, la usurpació de terres i l’ús de la violència. Tot quadra. Fins que comences a plantejar-te què està passant de debò.

Arribes il·lusionat, acompanyat d’un grup d’activistes israelians, mitjançant alguns taxis que ja estan pagats. Per un o diversos multimilionaris que es dediquen a finançar-los. Comencen les contradiccions. Sens dubte, aquests activistes, tot ells grandíssimes persones i amb qui sents una gran afinitat ideològica, creuen en el que estan fent. Tanmateix, la majoria d’ells no tenen les preocupacions que qualsevol israelià mitjà, que prou feina té a arribar a final de mes com per anar d’excursió amb els palestins a enfrontar-se a l’exèrcit. En el grup trobem universitaris que han anat de rave en rave a les seves estades internacionals, d’altres amb pisos de propietat al centre de Tel Aviv i converses contínues sobre qui està on, qui se’n va i qui torna.

Mai no he cregut que haguem de jutjar a la gent per la seva posició econòmica, social o cultural, i no ho faré ara. Però per a fer un retrat acurat de la realitat, calia comentar aquests aspectes. Perquè no són intranscendents en absolut. Realment aquesta gent són una elit, política, cultural o tot alhora. Tant de bo el gruix de la societat israeliana acabés enlluernat per la seva clarividència, però costarà, malauradament. Prou feina tenen en sobreviure com per preocupar-se dels seus veïns.

Un cop allà, uns nens ens ofereixen crispetes, pagant evidentment. Com si es tractés del cinema. La mercantilització del nostre món arriba fins i tot a les lluites populars. És cert que la presència d’israelians i d’altres internacionals és benvinguda, però la pela és la pela. Fins i tot al front seguim sent divises amb potes. Potser perquè la nostra èpica revolucionària està en una dimensió diferent, més enllà del dia a dia de la immensa majoria de mortals. Aquells qui no tenen temps de jugar a fer revolucions; els qui no poden permetre’s de creure en causes, perdudes o per guanyar.

A l’hora convinguda comença la manifestació, un divendres més. Avui, a diferència del que caracteritza Bil’in, no hi ha cap acció preparada. Tan sols la protesta, i a veure què passarà. Un company em diu, en versió resumida, que arribarem, l’exèrcit ens dispersarà i els nens aniran a tirar pedres. Sempre s’agraeix tenir el programa de l’obra, per si després cal reclamar. Efectivament, aquest fou el guió.

Un nen amb una samarreta dels Teletubbies s’esdevingué l’estrella mediàtica del primer acte. No hi ha periodista o intent de que no l’hagi enregistrat o fotografiat. Si obviem les qüestions morals, i som pragmàtics – l’única sortida que et queda en un indret totalment foll com aquest -, la imatge no tenia preu: un fusell de joguina en una mà, una bandera de Hezbol·là més gran que ell a l’altra, una mirada confiada i un somriure. La innocència prostituïda per a convertir-la en odi.

La mani res d’especial, tret que en comptes de veure els Mossos o un cos policial ordinari al final apareix una tanca, vehicles militars i un bon grapat de soldats. Ens estan esperant. Tot plegat em sembla una sèrie de provocacions gratuïtes per part dels palestins. Saben que no passaran a l’altre bàndol. Saben que tenen les de perdre. Saben que l’únic que importa és l’atenció mediàtica. I malgrat això, tiben la corda. Cops de porra, i de bastó, crits en un diàleg de sords. Tantes càmeres acaben reforçant la idea que això no passa del muntatge. De cop i volta, comencen a disparar granades de so. El grup es dispera, i al so de les explosions el segueix el gas. Una pluja de pots de gas. A la meva dreta un israelià en rep l’impacte, un palestí corre a eixugar-li la sang. Segueixen plovent pots de gas. Esquivar-los entre les oliveres, i sense controlar la teva esquena, no és gens fàcil. Trets contra flaixos. Mentre no rebis un impacte de res, girar-te i fer fotos. O comentar la jugada. Tot plegat és molt surrealista.

La resta de la manifestació segueix si fa o no fa de la mateixa manera, amb l’únic afegit de les bales de sal i les pilotes de goma com a resposta a les fones dels nens palestins. Abans he comentat que em semblava una provocació gratuïta. He de matisar que em referia exclusivament a la manifestació. És evident que la primera provocació és la usurpació de terres per a vendre-les a inversos estrangers, sovint obviant la pròpia legislació israeliana. També és prou evident que vuit ferits i quatre detinguts fan més mal que vuit pedres i quatre cops de bastó. I, evidentment, prefereixo la lluita que es porta a terme a Bil’in que el silenci còmplice d’altres. Fins i tot sento que aquesta és una lluita autèntica, una causa per la que val la pena donar-ho tot. Però això no treu que les contradiccions no parin d’afluir. Amb el nen militant, amb els càmeres a tot arreu, amb una lluita que segueix malgrat que la tanca ja és allà. Amb els ferits, amb la solidaritat del taxi que ens evacua quan, en sortir de comprar un refresc, el carrer està ple de gas. Amb el personal que ens distribuïa uns apòsits amb alcohol contra el gas.

M’he rellegit el text i ha quedat un nyap. Possiblement no hagi estat capaç d’ordenar els meus pensaments. Potser no sigui ni tan sols possible. Potser són les massa cares d’un conflicte. Potser sigui tota la solidaritat del món i la brutalitat per una altra. Potser sigui l’absència de futur. Potser sigui que estic escrivint des d’una meravellosa universitat israeliana on el món sembla de color de rosa. Potser sigui la impotència de veure tant patiment. O fins i tot la bogeria d’un matí entre trets i ferits i una nit de festa salvatge a Tel Aviv, on la vida es viu a cada instant.

Finalment, la reflexió que volia fer s’ha quedat a mitges. També, segurament per mandra. També perquè, aquest cop, amb inspiració no hi havia prou. Calia descriure. Aquest cop no me n’he sortit. Tindré, per sort o per desgràcia, desenes d’oportunitats més a forçar fins a l’extrem la capacitat d’entendre el món. I en deixaré testimoni.

Amunt els damnats de la terra

Susya, a l’extrem meridional dels Territoris Ocupats, un petit llogaret de pastors seminòmades i formes de vida ancestrals s’alça plàcid en el que poden ser els seus darrers dies. Aquesta amalgama de tendes rudimentàries, conreus guanyats a les roques i algun cap de bestiar s’aixeca en una zona C, sota administració militar israeliana. Anys de resistència, desallotjaments i assetjament dels colons poden arribar a la seva fi si la Cort Suprem d’Israel determina la il·legalitat d’aquestes “construccions” el proper dia 29.

Uns dos-cents activistes israelians s’hi han aplegat aquest dissabte amb la intenció de traslladar el cas a l’opinió pública, un de tants provocats per la triple extorsió dels assentaments a la legalitat internacional, a la pròpia democràcia israeliana i, sobretot, al poble palestí. Tanmateix, no ho tenen gens fàcil. Ni l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) no se’n preocupa, en previsió dels problemes demogràfics del futur estat palestí, i on aquestes terres serien la solució.

En Nàsser és un activista local i el conductor del bus escolar del poble. Ja a la trentena, explica que no estan autoritzats a conduir per la carretera que tenim damunt nostre: és només per a israelians. Això converteix un trajecte de no més de deu minuts en un d’una hora. O més, depenent dels sabotatges dels colons, que van des de pedrades a talls de carretera. Una llista macabra i inacabable de vexacions. Tanmateix, té clar que no pensa marxar: “No ens rendirem i no marxarem d’aquesta terra” afirma. Una vida que no és gens fàcil: “Les condicions són molt dures, sobretot a l’hivern. Només tenim les coves i les tendes. La neu, els forts vents, poden desmuntar-les fàcilment”.

Quan li preguntem sobre les amenaces que planen sobre el seu futur, apunta, també, a l’aigua i l’absència de pastures: “No tenim prou terra, estem envoltats d’assentaments”. D’allà surten els elements que roben i agredeixen els vilatans: “Ens estaven robant un ase i vaig anar a enregistrar-ho amb la càmera. Van intentar robar-me-la també, però vaig poder fugir. Algú va disparar-me, la bala va passar fregant-me la cama”. Històries que succeeixen massa sovint en aquestes contrades.

Una trentena de famílies que poden veure’s deportades a Yatta, el centre urbà més proper, després de segles d’arrelament a la terra. Una vida dura, sense aigua, sense llum i aprofitant cada pam de terra fèrtil. Els mateixos pams que, dia a dia i amb la passivitat de l’exèrcit i el govern israelià, els colons intenten conquerir en nom de Déu. Els turons propers ens mostren les seves construccions, de cases blanques i teulades roges.

Una estona abans, un grup de colons va apropar-se’ns, però aquest cop no van gosar fer res. És una guerra per la terra. I aquesta és per qui la treballa. Només resta que els jutges, aquest cop, no ho oblidin.

Hadar

La decadència més absoluta d’algunes ciutats de l’Europa de l’Est, amb la Mediterrània de fons. Això és Hadar, un dels barris populars de Haifa, el meu. És esquizofrènic: pels carrers se sent més rus que hebreu, reforçant la sensació d’estar en una ciutat post-soviètica. Els vestits, les mirades... els trets físics eslaus... tot, absolutament tot, contribueix a crear aquesta realitat que dia a dia t’acaba consumint les ganes de viure.
Els jovenets europeus a la caça d’aventures per fi hem topat amb la quotidianitat. Compartir la rutina asfixiant de les classes populars d’un país qualsevol, la manca d’esperances, els salaris de merda i l’atur, i el drama de viure en una terra que no és la teva. Tot això ens recorda que podem fugir, burlar la monotonia durant uns mesos, i creure que el món és de color de rosa. Un cop passada l’excitació evident de la novetat, dels primers contactes, el desencís comença a apoderar-se, implacable, de tu. Sentir-se atrapat entre les pluges i els cels grisos, que ni tan sols ens imaginàvem. Mediocritat absoluta, de casa a la feina, qui dia passa any empeny. No sé ni de què ens sorprenem. Fins i tot el clima s’adiu amb la postal. La pitjor Europa instal·lada com un càncer enmig del paradís. Una illa en un mar de plors. I malgrat que les neguin, les presons de somnis seguiran existint, encara que aquí s’anomenin Hadar i pretenguin ser un barri. Indrets on la vida, en lloc de fluir, s'arrossega.

Diguem-li Palestina

Sí, i fem-ho sense embuts i sense por. Diguem-li Palestina també a Israel, i no com una simple rebequeria contra l’Estat d’Israel, sinó com una afirmació de la nostra voluntat. Com a catalanoparlants, la denominació d’Israel manca de tradició històrica. La seva incorporació al lèxic català es remunta a mitjan segle passat, i mai no ha substituït completament la forma genuïna tradicional. Tan sols l’ha desplaçat semànticament, i fins i tot aquí podríem fer-hi objeccions. Els jueus també han estat considerats, des de sempre, habitants de Palestina, com qualsevol altre poble dels molts que hi ha passat durant milers d’anys. Fins i tot des del sionisme, que pretén entroncar la història d’Israel amb la de les tribus nòmades que camparen per aquelles terres, podem considerar legítima la forma original, encara que ells hi oposin resistència.

Emprar el mot Israel és cedir al xantatge d’un determinat projecte polític, una estupidesa que s’esdevé crim quan aquest és oposat totalment al nostre. Des de l’esquerra anticapitalista hauríem d’entendre que Israel no està allà per a destruir-se, sinó per a desaparèixer lentament i tranquil·la. Com l’Autoritat Nacional Palestina. L’única sortida per a aquests dos pobles, i per a la democràcia, s’anomena Palestina. Una Palestina lliure, democràtica i socialista. Adopti la denominació oficial que adopti, ja sigui Palestina i Israel, Israel-Palestina, Palestina a seques o qualsevol altra.

Cal visualitzar que els dos pobles comparteixen una mateixa lluita: els opressors, la de la democràcia; els oprimits, la de la llibertat. Ambdós fronts menen a una sola victòria, la del poble. Cal, per tant, des d’ara i avui, i sempre que el terme no meni a equívocs, començar a anomenar les coses pel seu nom. Arribarà el dia en que Israel podrà ser, i serà, un sinònim per a Palestina. Arribarà sempre i quan comencem, ja des d’ara, a recordar que hi ha un projecte en construcció. I no és la pau, ni la coexistència: és la llibertat, el futur i la igualtat.

A Betlem me'n vull anar...

Checkpoint de Gilo, entre Betlem i Jerusalem. Quarts de cinc de la matinada del dia de Nadal. Una cua de treballadors palestins, endormiscats al peu del mur, tapant-se amb cartrons i mantes, esperant que obrin el pas per a ells, a les cinc. Ens posem a la cua, però algú ens diu que podem passar. Avancem entre desenes de cames, i algunes veus ens deixen anar un “Merry Christmas”. M’agradaria creure que ho fan amb la intenció de fer-nos partíceps del seu patiment, que ens adonem de què està passant, però acabo interpretant-ho com un desig vertader, innocent i carregat de bona voluntat. Em torno a sentir una merda, quan s’encén el llum verd i retornem a l’oasi gràcies als nostres passaports. Els treballadors resten al ghetto, congelant-se i humilitats com, suposo, cada dia de les seves vides desposseïdes de dignitat.

Passar les festes a Terra Santa – quina ironia! – és una barreja d’experiències. El que hauria de ser una revelació espiritual s’esdevé un test de la teva capacitat d’adaptació. Si l’autor del ”A Betlem me’n vull anar...” s’hagués imaginat com estan les coses mai no hauria escrit una lletra així, tret que fos un visionari i tingués la certesa que aquest infern és purament temporal. He de reconèixer, emperò, que l’església de la Nativitat és una de les més maques que he vist mai, i més en una data tan assenyalada. Res a veure amb el que m’imaginava, una “joia” del barroc, sinó una cosa molt senzilla i austera.

Grates experiències les viscudes el dia abans. Un matí a Ramal·la, com qui no vol la cosa, amb visita a la Muqata, que té més pinta de campament militar improvisat que de palau presidencial. La bogeria dels mercats àrabs, el plaer del regateig i fins i tot algun botiguer que ens regalava la fruita. La humiliació d’uns palestins al checkpoint de Qalandiya, a qui no se’ls va deixar retornar a Israel perquè a la soldat no li va donar la gana, entre crits en hebreu i el silenci dels vençuts. Menció especial per a la nit: el que havia de ser una cervesa i un narguile en un bar de Jerusalem va començar sent una temeritat. Darrer dia de Hannukah, en ple Shabbat, i una passejada per Mea Shearim, el barri ultraortodox. Una experiència única. La policia havia tallat tots els accessos amb tanques perquè cap conductor imprudent no gosés de trencar el descans i la dedicació exclusiva a D-u (no poden ni escriure’n el nom) dels ultraortodoxos. Ni un sol cotxe, silenci, boira i centenars d’ombres negres vagant amunt i avall pel mig dels carrers. Una ciutat fantasma. Mirades de menyspreu, fins i tot un insult en l’únic diàleg amb els locals per tal d’intentar redreçar el camí cap al narguile. Érem les dues úniques notes discordants en aquell paisatge. Sentir-se observat, al mateix temps que partícep d’un món que creies extingit. Vaig imaginar-me que així deurien haver estat alguns indrets d’Europa fins a la Shoà. Un fòssil extingit que revivia amb força en un nou indret. I del que podíem ser-ne testimonis.