Finalment, avui arrenca el projecte final

Després de molts dubtes, incerteses i canvis d'enfocament. Ja hem començat la producció. Sortirà un xurro, però de totes maneres aquí havíem vingut a fer alguna cosa de profit, i la farem. Passo d'aventurar quin ruimb prendrà el bloc, perquè tampoc el sé, tot i que m'agradaria que esdevingués una mena de diari de tot el procés, tal i com l'havia concebut.
Em queda menys d'un mes per a copsar les dinàmiques del capitalisme global aplicades a dos pobles que s'odien profundament. I que per molts murs que basteixin, segueixen lligats. No només històricament i política, sinó amb la mateixa intensitat que l'obrer que ha estat explotat a la Xina per a fabricar les vambes que vaig comprar-me fa uns dies a un dels carrers més fashion de Tel-Aviv. Amb l'agreugant que els separen, en alguns casos, menys d'un kilòmetre. Que s'han pogut creuar en mercats i check-points. I que tots dos, majoritàriament, seran víctimes de la cobdícia dels de sempre i d'un sistema que no té manies a l'hora de deshumanitzar el món sencer, si cal. Mentre a les terrasses de Tel-Aviv, els que han tingut la sort de quedar-se a la part superior de l'abisme que s'eixampla dia a dia entre rics i pobles, gaudiran dels plaers de la vida i la cara amable del capitalisme, a 50 kilòmetres milers d'obrers seran explotats en àrees sense cap mena de llei, tret de la de la selva. I al carrer del costat, aturats desproveïts de la cobertura social que l'empresa sionista havia defensat dignament des dels seus inicis, s'enfonsaran cada dia més en un estat que ha deixat de ser-ho, venut a multinacionals, mafiosos, banquers i explotadors.
Potser valdria més la pena un suïcidi col·lectiu. Però no els hi donarem el plaer de deixar de somiar. Hem de guanyar. Algun dia ha de passar. I aquest humil documental serà una font historiogràfica sense pràcticament cap trascendència que ens recordarà els dies on creiem que no hi havia futur.

Un conflicte de fireta

Això és el que sembla des d’Israel. Aquí Palestina resta en un altre món. Fins i tot jo me n’he cansat ja, del conflicte. Tot veient-lo, tot vivint-lo, m’és impossible mantenir-lo en primera línia dels meus pensaments. Si això em passa a mi, el pijo europeu que ve a repartir solidaritat i democràcia enmig de la barbàrie, què deuen estar pensant els israelians? En el mateix que jo: en arribar a final de mes, en emborratxar-me aquest cap de setmana o en què, per fi, em truqui i es trenqui la mediocritat. Amb variants depenent de l’edat, l’estat civil o l’estrat social, evidentment. De debò podem exigir, des de casa nostra, responsabilitat moral a gent que porta les seves vides exactament igual que nosaltres? Ja m’agradaria veure tots els qui clamen contra la terrible ocupació de Palestina – que ho és, i molt – què farien si visquessin aquí. El mateix que allà, però enlloc de parlar d’apartheid, sionistes i morts, ho farien d’animalons, boscos o espiritualitat.
Pot semblar una actitud egoista, i fins i tot inacceptable per a aquells que creiem – o creuen – que s’ha de canviar el món. Evidentment que els israelians són responsables de les accions del seu govern, oi? D’acord. Nosaltres també som còmplices de l’ocupació de l’Iraq, i si algú em diu que hi pensa més enllà de fent unes cerveses o tot veient les notícies, felicitats, perquè deu ser un exemplar únic d’homo internationalis. Seguim estirant la corda? O no cal?
He d’admetre que no sé quin és l’objectiu d’aquestes línies, o la reflexió, si és que n’hi ha. M’avorria al tren, tornant de Tel Aviv, una ciutat amb un nom preciós i amb la que mantinc una peculiar relació amor-odi, i m’he decidit a escriure: creia que les muses eren amb mi, però han acabat fugint. Suposo que al final tot s’ha acabat reduint a una simple exteriorització de totes les contradiccions que m’està tocant viure. No puc evitar sentir-me malament quan ahir em sentia tocant fons perquè porto setmanes sense una festa de les que m’agraden. Per una festa, quan a una cinquantena de kilòmetres hi ha toc de queda, morts i presoners. O quan a la meva escala els veïns no tenen aigua corrent perquè no poden pagar-la.
Les caixeres del supermercat on comprem a diari, cobrant sous mínims, sense pràcticament prestacions socials i treballant en un dia més del que he treballat en tres mesos aquí. Elles, que no dubten a somriure’ns. Elles, que ens pregunten quan marxarem, i s’afligeixen quan els hi diem que al juny. Potser siguin més felices que tots nosaltres junts, potser sí, i realment s’ho mereixen. Però la diferència entre la meva vida i la que veig cada dia ja em torba prou, com per anar pensant en palestins. De fet, ja en tinc prou en pensar en els meus problemes, i si tan sols mereixen aquesta denominació. O potser, directament, més val no pensar tant.

Palestina davant la Meca

A les eleccions legislatives del 25 de febrer de 2006, el poble palestí va castigar els trenta anys de corrupció de Fatah donant majoria a la llista controlada per Hamàs. Ja hi havia el precedent de les municipals de l’any anterior, on aquests van deixar palesa la seva força, però ningú no s’esperava el canvi. L’arribada dels islamistes al govern, considerats una organització terrorista per la UE, els EUA i Israel, va suposar la fi de l’ajuda exterior, de la que l’economia palestina n’és totalment dependent.
La presidència continuava en mans de Fatah, en la figura de Mahmud Abbas, i les tensions van anar en augment, amb alguna hostilitat esporàdica. El funcionariat i els cossos de seguretat seguien fidels al partit hegemònic fins aleshores. El repartiment de poder, doncs, no era clar. Així, a mitjan desembre, les diferències van esdevenir-se enfrontaments armats, principalment a la Franja de Gaza, esdevinguda un territori sense llei. Hi havia el temor que l’escalada menés a una guerra civil, tot i que als carrers ningú no semblava disposat a sumar-s’hi. La demostració de forces entre ambdós partits va cobrar-se més d’un centenar de morts i vora tres-cents ferits, incrementant-se encara en xocs esporàdics
La mediació saudita va fer possible l’Acord de la Meca, signat el passat 8 de febrer, entre Fatah i Hamàs. Representa l’aturada de les hostilitats i el primer pas cap a la formació d’un nou executiu d’unitat nacional. Ismail Haniye, de Hamàs, seguirà com a Primer Ministre d’un govern on els llocs clau (Interior, Economia i Afers Estrangers) restaran a mans de tecnòcrates. El repartiment de carteres serà de nou per a Hamàs, sis per a Fatah i quatre per a les altres forces. Tanmateix, el nou escenari no permet gaire optimisme, perquè ni aporta res de nou ni ha aconseguit aturar totalment la violència. Hamàs, tot i comprometre’s a respectar els acords anteriors amb Israel, ha acabat evitant el seu reconeixement. Aquesta és una de les exigències del Quartet (UE, EUA, Rússia, ONU) per tal de restablir l’ajuda econòmica. El President Abbas, de moment, no ha aconseguit salvar aquest escull.
El govern resultant haurà de tornar a guanyar-se la confiança dels seus ciutadans, molt malmesa pel conflicte entre faccions, les condicions de vida i l’ocupació israeliana. La crisi econòmica iniciada amb la Segona Intifada, l’any 2000, s’ha accentuat ençà la victòria de Hamàs i la fi de les ajudes. Un botiguer d’Hebron, on el teixit comercial està desfet, explica les raons del triomf de Hamàs: “Porten trenta anys demanant-nos que confiem en Fatah, i en què hem avançat? Calia provar una alternativa”. És l’explicació dels resultats electorals, lluny de l’auge del fonamentalisme islàmic, com alguns pretenen argumentar. Res no ha canviat des d’aleshores, tret que ja s’ha cremat l’alternativa.
Mantenir sota control els grups més radicals també serà especialment difícil. Hamàs ha acabat formant part del sistema, perdent legitimitat i influència en algunes faccions armades. Així, ja hi ha hagut algun atemptat suïcida en territori israelià, i també enfrontaments esporàdics entre grups palestins. El crèdit internacional de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) depèn, en gran mesura, de reeixir en el control de la seguretat.
L’Acord de la Meca ha tornat a centrar les demandes en l’ANP, ajornant les negociacions sobre les claus del conflicte: el retorn dels refugiats palestins, els quatre-cents mil colons israelians i Jerusalem. Exigir el reconeixement d’Israel per a restablir l’ajuda financera és el mateix que fer-ho a canvi de no-res. Una doble vara de mesurar que no fa més que alimentar les frustracions i l’odi d’un poble que no té futur.
Mentre els dos principals partits intenten salvar la papereta, les classes populars segueixen amb les seves vides sota l’ocupació sense parar-hi gaire atenció. Ningú no s’abocarà a una guerra fratricida per a defensar els interessos de l’oligarquia i els buròcrates locals. Ni tampoc hi confiaran les seves esperances, traïdes dia a dia. Són temps difícils per a la pau: tant Israel com l’ANP tenen un greu problema de lideratge. Sense oblidar les deficiències estructurals de l’embrió d’estat palestí i les democràtiques de l’israelià.

[publicat a l'Accent]

Brief Summary of the Status of Palestinian Women in Israel

Palestinian women in Israel are one of the weakest segments in the state, as they suffer from a triple oppression. First of all, they are women in a strong patriarchal society, the Palestinian one. Even if living in a Western country, they keep, as far as they can, the traditional structure of the society. Women are often regarded by men as merely mothers for their children and housewives, which is considered her main duty. Despite patriarchy is quite extended all over the world, in certain peoples, such as the Palestinian, it is a more acute phenomenon. The unemployment rates are extremely high compared with the mainstream of women in Israel: only 22.9% of Palestinian women in Israel participate in the workshop, while 77.3% of Jewish do. The figures for violence and sexual abuse are similar to those of other women. It has a double lecture: from one side, that violence against women is widespread is several societies; from the other, that few cases are reported due to cultural reasons. In any case, there is a real need to help them break this spiral of violence. The illiteracy rate is alarming: 14.7%, much higher than the 4.5% of their Jewish counterparts.

They also belong to the popular classes, due to the general socioeconomic status of the Palestinians in Israel. In a capitalistic country, workers are, by default, the lower strata of the society. Palestinians, thus, as a result of their nationality, suffer even more threats than their Jewish co-workers: wages are lower and safety conditions inexistent. It is also a common fact that women’s salaries are below those of their male co-workers. Israel it is not an exception, as figures clearly state: 48 out of 50 villages with the lowest average wage for women were Palestinian. Nazareth is the largest Arab town: there, 61% of Palestinian women earned below the legal minimum wage (3191 NIS). Thus, their incomes are far lower than the rest of their co-workers, no matter about gender or nationality: it is a logical outcome for the workforce market in such a society.

Finally, they are Palestinians in Israel, a Jewish Democratic State this defined in ethnical terms. Palestinians citizens are still regarded as a fifth column by large segments of Israeli society. Moreover, they suffer from a systematic discrimination policy from the State, not enjoying the same status as their Jewish co-citizens. The neglect of basic rights to the whole community inevitably affects Palestinian women: they range from unavailability to hold certain jobs or purchase land to the denial of collective rights, such the normal usage of Arabic as an official language of the State.

Pedres contra bales

No es tracta d’una metàfora. Ni tan sols d’una proclama buida, que sempre he refusat per considerar-la demagògica. No ho és en absolut. És la pura realitat als Territoris Ocupats. Nens contra adolescents. Por en ambdues bandes, l’absència de futur com a temor compartit: encara que ja realitat per a uns, tan sols una amenaça per als altres.

En l’aire no només sentim el gas, que tants cops ens ha fet plorar i córrer aquests dies. També la tensió. El temor pel que, diuen, pot esdevenir-se la tercera intifada. La tercera? La segona es dóna per morta, però oficialment no ho està, i rebrota per la manca de canvis significatius. On darrerament només hi havia crits, ara hi ha pedres. On abans hi havia granades de so, ara hi ha bales. On abans una patrulla, ara n’hi ha tres. On abans un grapat de nens, ara una multitud.

Matí de divendres a Bil’in, un més de tants altres. Però els tambors de guerra ressonen en l’horitzó. L’exèrcit ha preferit ocupar posicions abans que no pas haver-les d’anar guanyant, encara que sigui en una passejada triomfal només entorpida per quatre nens amb fones que veuen des dels seus punts de mira. Des d’un primer moment no m’hi sento gens còmode, estem acorralats. Sé que no obriran foc real, però no m’agrada córrer per un camp d’oliveres mentre plouen cilindres metàl•lics de pam, i les pilotes de goma i les bales de sal poden colpejar-te en qualsevol moment. Sí, em fa por que m’entaforin una al cervell o a la columna. O que em buidin un ull. I qui digui que no, menteix.

Hi ha ganes de marxar, per una barreja estranya d’avorriment, ressaca i son, molt mes que no pas temor – desaparegut un cop abandonat el camp i perduts de vista els soldats. Enfilem cap a Ramal•la, una ciutat sense gens d’encant i molt, molt lletja i avorrida, parada prèvia al checkpoint de Qalàndia. El que havia de ser un pur tràmit, passar un control que ni ens excita, ni ens indigna, sinó que acceptem com un tràmit farragós, com ensenyar les motxilles a cada botiga, facultat o estació, es veu entorpit per una barricada a la carretera principal entre les dues capitals de facto. El taxi es desvia per un camí, on fileres de vehicles en als dos sentits fan maniobres impossibles per a avançar. La dona del meu costat tan sols em fa notar la presència de l’exèrcit a Qalàndia, però no es percep ni temor, ni tan sols indignació, en la seva veu: és la quotidianitat més absoluta, la resignació esdevinguda un mètode de vida, o de supervivència.
Finalment, arribem a l’altre extrem de la carretera. Se senten trets i explosions, hi ha moviment. Carretera amunt, fum i gent corrent, principalment joves. Davant nostre, uns quants jeeps del Tsahal amb soldats disparant, carregant, amagant-se. Des d’un terrat, uns palestins ataquen amb pedres. La resposta ve d’un israelià, que s’avança i els hi llença una granada. Més trets, granades, pedres: al terrat segueixen resistint. Les ambulàncies i la remor no s’atura, com tampoc la vida: pel checkpoint segueixen entrant i sortint persones, i força gent fa d’espectadors. Els taxis no paren d’arribar, ni els cotxes, ni tampoc els camions; fins i tot, esporàdicament, per la carretera convertida en un caos.
Un cop més l’avorriment, les bateries esgotades de les càmeres i la fi de l’ofensiva des del terrat ens fan seguir el nostre camí. Jerusalem, per primera vegada, em dóna la sensació de ser un punt calent: la presència policial s’ha multiplicat, moltes botigues romanen tancades i la porta de Damasc està estrictament vigilada, tan que l’endemà ens hi deneguen l’accés. Conscients que l’afer de les excavacions vora al-Aqsa no és una broma, i que realment l’ambient està escalfat, ens disposem a visitar la ciutat més conflictiva de la regió: Hebron. Feia temps que en tenia ganes, i més quan tothom tornava trasbalsat.
No, no vaig tornar trasbalsat en absolut. Potser perquè m’esperava una bogeria encara més extrema, potser perquè hi ha coses que ja em són indiferents. Potser perquè vaig passar-m’ho molt bé, encara que pugui semblar cínic. La follia dels assentaments, de l’exèrcit ocupant la ciutat, d’uns tres mil soldats per a uns quatre-cents colons, dubto que existeixi en un altre racó de món. Mai he entès aquesta política, i no ho faré ara. Com tampoc no puc entendre la passivitat dels israelians seculars davant el xantatge d’uns fanàtics. De totes maneres, el panorama és clar: des del 2000, la població de la ciutat vella ha passat de 35000 persones a unes 3500. No es pot viure sota l’amenaça permanent de l’exèrcit i l’agressió continuada dels fonamentalistes. És una ciutat fantasma, amb cases buides i una majoria aclaparadora de botigues tancades. Les que obren potser no han tingut clients en mesos, i s’afanyen a intentar encolomar-nos quelcom. Una població econòmicament ofegada, i la vida de desenes de famílies en risc. Mercats vibrants esdevinguts deserts. Cases esdevingudes abocadors. La vida esdevinguda mort. L’olor a gas no ens abandona pràcticament mai. Ni tampoc la presència escrutadora dels militars, sovint violenta contra els palestins. Seguim la visita, i entrem a Tel Rumeida, on fins i tot la mainada ha d’anar a escola escortada per internacionals per evitar la violència dels colons. Un cop ens decidim a tornar a creuar el checkpoint, comencen els aldarulls. El gas ens crema els ulls, i les pedres no paren de caure sobre els vehicles militars israelians. Segueixen els trets. Al nostre costat, un grup d’ultraortodoxos s’ho mira, mentre algun nen palestí juga i els internacionals comenten la jugada. Descobrim un edifici buit al costat del checkpoint, i hi pugem. Des dels balcons, tenim una panoràmica dels enfrontaments immillorable. Decidim pujar al terrat, on controlem els soldats de davant nostre, que disparen, la plaça d’on venen els palestins i on se senten les sirenes de les ambulàncies, el carrer on està el checkpoint i on es produeix l’intercanvi, alternatiu, de pedres contra bales; també l’altra banda, on arriben nous soldats, i on les recàrregues es van produint.
Cauen pedres també al nostre terrat, i decidim evacuar-lo. A l’aire exploten focs d’artifici, i els soldats segueixen corrent, en parelles o trios, cap a la plaça, per a intentar contenir els atacs. Els ultraortodoxos, tan valents davant de la mainada, fugen ben ràpid. Curiosament, no he passat por. He de reconèixer que he gaudit com mai, grimpant per l’edifici buscant llocs per a fer fotos. M’han agradat les sensacions viscudes. Malgrat les pedres, els trets i les detencions, que sens dubte seran doloroses.
Mentre esperem que es calmi la situació, uns soldats s’asseuen davant nostre. Amb un m’intercanvio mirades. No coneixem els límits de l’altre, però compartim alguna cosa, ni que sigui la joventut. Em costa fer-li fotos, perquè en teoria no està permès, però a ell també li costa impedir-ho. No hi ha maldat en cap dels dos bàndols, és un intercanvi net, cadascú fa la seva feina. La situació és extremadament complexa, i surrealista. Personatges antagònics cooperant, i descobrint que hi ha quelcom que ens uneix i ens permet de fer complir la legalitat. Darrera meu, un company discuteix amb un ultraortodox sobre el perquè de tot plegat. A estones m’hi integro, i gaudeixo del diàleg. Tinc ganes de quedar-hi de nou i seguir intercanviant punts de vista. Malgrat el shàbbat, aconseguim que ens facil•liti, d’alguna manera, una forma d’arranjar una trobada. És tard, el noi que ens acompanya ens fa marxar, un cop la situació sembla calmada. De camí al restaurant ja veiem que això tornarà a petar en breu, i així s’esdevé. Pregunto on és el lavabo, i cau al carrer de darrera. M’hi acompanyen: al sortir, el gas m’estaborneix. Els trets no han parat de sonar, ni tampoc les corredisses, mentre gaudíem de l’àpat i fèiem bromes. Al final, no podem ni acabar de dinar, i hem de marxar corrent. Només sortir ens trobem entre la primera línia de palestins i l’exèrcit. T’apunten. No ho fan de broma. El temor a una bala, perduda o no, et fa passar mil coses pel cap. Només pots córrer endavant, intentant protegir-te el cap i l’esquena amb qualsevol cosa. Tot plegat acaba en no res. Però les contradiccions segueixen. Tot això mentre faig punta al llapis amb una maquineta comprada a un nen d’Hebron.
Seguiré fent els deures d’hebreu, seguiré gaudint de les nits de festa, de la tranquil•litat d’Israel. Seguiré somiant i perdent el cap per la primera noia mona que se’m passi per davant. Seguiré volent fer coses, i fent-les. Ell tan sols m’ha venut una maquineta. Li estan robant tot el que li queda mentre la ciutat fa pudor a gas. Li pago mig xéquel, li pago amb la moneda del responsable de la seva desgràcia. I ara escriuré en la llengua dels soldats que, dia a dia, l’ofeguen a ell i al seu poble. És una bogeria tot plegat. Però el darrer que podem fer és rendir-nos-hi. Empassar, pensar, escriure... i canviar el món. Encara que quan ho fem ja sigui massa tard. Pels que vénen haurem arribat a temps.

A New Stage

Here I am, back again to talk about "technicalities". Despite I'm well aware almost anyone cares about this project, just in case someones does: the documentary is on. I found a couple of quite interesting projects I'm starting the research on. Before March I'll start writing the script and collecting other infos: they're going to be the main corpus of this blog from then on. Probably, I'll just publish in English, with some exceptions. But, still, it's a little bit soon to decide about working languages. Even Hebrew is an option taken into account for the documentary, instead of English. It depends, mainly, on the fluency I could achieve by the time of the shooting.

Concerning the topics, I'll definitely avoid talking about the conflict itself. I'm sorry, but no Gaza or West Bank. Not even shootings or demonstrations. No generalizations. No wide pictures, but concrete ones, streaming local voices. The news are enough to cry, if it's what you want. I'm not interested in death, but in life: unfortunately, sometimes we forget that there's real people having real, even boring, lives. Hope and suffering hidden by the cameras, but going on anyway.

Just a last remark: I may engage in a long-term project. I'll discuss it with my partner and decide. But I'm not sure it's the kind of work I'd like to do.

It has been a great weekend with great ideas. Here we go!

Live from Hell

[originally published in the NGO Manifesto]

I've been asked to undertake some research. Finally, after weeks without any work to do - take any literally, please -, I have something to spend my time in. I have to admit it made me happy somehow. They want me to go through all the members of a NGO network, taking a look at their websites and trying to catch - should I say steal? - ideas. I'm also supposed to describe their interests and current activities, in order to match it with ours. "Network" has been the word used to refer to our future goal. Hope soon all the contributors to this blog [NGO Manifesto] will meet all together and start writing the NGO glossary; it's full of words like that, repeated continously in any document.
What I found looking through them is terrible. I'm seriously thinking on quitting and living here on my own, or even coming back to my home country. I cannot stand it anymore. All of them get money from almost the same donors. All of the them use, of course, the NGO Glossary. They have even developed a new dialect of English, the NGOan. One day we may write its grammar and give you some tips, it's really easy to learn. But for the moment, it's enough to describe it very briefly. Just build a functional-based text, use properly - meaning permanently - the NGO Lexicon and create senteces without any clear meaning. They have to be extremely vague and of course they cannot show any real commitment towards social change. If you manage to master, you'll be able to beg the responsibles of the social gaps some money to fund lots of very fruitful projects. Just use all the possibilities NGOan allows and never stop writing proposals and getting thousands of euros for amazing activities such as "study day" or "workshop" - don't even add an adjective to it, it's not necessary.
We'll, it's time to come back to my duties, to save the world and end with inequalities. To whom should we send our next project? A bank responsible of our poverty and house demolitions in te neighborhood? A government selling Israel the guns to kill our fellow Palestinians? The CEO responsible for firing 60 thousand workers? Another one exploiting them 14h a day without social benefits and almost for free?

It's crazy. Fuck them all.

Bil'in, una setmana després

Cada divendres, des de fa dos anys, els habitants de Bil’in es manifesten contra el mur o tanca que l’Estat d’Israel està construint per encerclar els Territoris Palestins Ocupats (TPO). S’organitzen al voltant del Comitè Popular de Resistència, i mitjançant una protesta pacífica, s’apropen fins a la tanca, on fan accions diverses que sempre acaben amb la intervenció de l’exèrcit israelià.

Massa fàcil tot plegat. Dos pobles enfrontats, la usurpació de terres i l’ús de la violència. Tot quadra. Fins que comences a plantejar-te què està passant de debò.

Arribes il·lusionat, acompanyat d’un grup d’activistes israelians, mitjançant alguns taxis que ja estan pagats. Per un o diversos multimilionaris que es dediquen a finançar-los. Comencen les contradiccions. Sens dubte, aquests activistes, tot ells grandíssimes persones i amb qui sents una gran afinitat ideològica, creuen en el que estan fent. Tanmateix, la majoria d’ells no tenen les preocupacions que qualsevol israelià mitjà, que prou feina té a arribar a final de mes com per anar d’excursió amb els palestins a enfrontar-se a l’exèrcit. En el grup trobem universitaris que han anat de rave en rave a les seves estades internacionals, d’altres amb pisos de propietat al centre de Tel Aviv i converses contínues sobre qui està on, qui se’n va i qui torna.

Mai no he cregut que haguem de jutjar a la gent per la seva posició econòmica, social o cultural, i no ho faré ara. Però per a fer un retrat acurat de la realitat, calia comentar aquests aspectes. Perquè no són intranscendents en absolut. Realment aquesta gent són una elit, política, cultural o tot alhora. Tant de bo el gruix de la societat israeliana acabés enlluernat per la seva clarividència, però costarà, malauradament. Prou feina tenen en sobreviure com per preocupar-se dels seus veïns.

Un cop allà, uns nens ens ofereixen crispetes, pagant evidentment. Com si es tractés del cinema. La mercantilització del nostre món arriba fins i tot a les lluites populars. És cert que la presència d’israelians i d’altres internacionals és benvinguda, però la pela és la pela. Fins i tot al front seguim sent divises amb potes. Potser perquè la nostra èpica revolucionària està en una dimensió diferent, més enllà del dia a dia de la immensa majoria de mortals. Aquells qui no tenen temps de jugar a fer revolucions; els qui no poden permetre’s de creure en causes, perdudes o per guanyar.

A l’hora convinguda comença la manifestació, un divendres més. Avui, a diferència del que caracteritza Bil’in, no hi ha cap acció preparada. Tan sols la protesta, i a veure què passarà. Un company em diu, en versió resumida, que arribarem, l’exèrcit ens dispersarà i els nens aniran a tirar pedres. Sempre s’agraeix tenir el programa de l’obra, per si després cal reclamar. Efectivament, aquest fou el guió.

Un nen amb una samarreta dels Teletubbies s’esdevingué l’estrella mediàtica del primer acte. No hi ha periodista o intent de que no l’hagi enregistrat o fotografiat. Si obviem les qüestions morals, i som pragmàtics – l’única sortida que et queda en un indret totalment foll com aquest -, la imatge no tenia preu: un fusell de joguina en una mà, una bandera de Hezbol·là més gran que ell a l’altra, una mirada confiada i un somriure. La innocència prostituïda per a convertir-la en odi.

La mani res d’especial, tret que en comptes de veure els Mossos o un cos policial ordinari al final apareix una tanca, vehicles militars i un bon grapat de soldats. Ens estan esperant. Tot plegat em sembla una sèrie de provocacions gratuïtes per part dels palestins. Saben que no passaran a l’altre bàndol. Saben que tenen les de perdre. Saben que l’únic que importa és l’atenció mediàtica. I malgrat això, tiben la corda. Cops de porra, i de bastó, crits en un diàleg de sords. Tantes càmeres acaben reforçant la idea que això no passa del muntatge. De cop i volta, comencen a disparar granades de so. El grup es dispera, i al so de les explosions el segueix el gas. Una pluja de pots de gas. A la meva dreta un israelià en rep l’impacte, un palestí corre a eixugar-li la sang. Segueixen plovent pots de gas. Esquivar-los entre les oliveres, i sense controlar la teva esquena, no és gens fàcil. Trets contra flaixos. Mentre no rebis un impacte de res, girar-te i fer fotos. O comentar la jugada. Tot plegat és molt surrealista.

La resta de la manifestació segueix si fa o no fa de la mateixa manera, amb l’únic afegit de les bales de sal i les pilotes de goma com a resposta a les fones dels nens palestins. Abans he comentat que em semblava una provocació gratuïta. He de matisar que em referia exclusivament a la manifestació. És evident que la primera provocació és la usurpació de terres per a vendre-les a inversos estrangers, sovint obviant la pròpia legislació israeliana. També és prou evident que vuit ferits i quatre detinguts fan més mal que vuit pedres i quatre cops de bastó. I, evidentment, prefereixo la lluita que es porta a terme a Bil’in que el silenci còmplice d’altres. Fins i tot sento que aquesta és una lluita autèntica, una causa per la que val la pena donar-ho tot. Però això no treu que les contradiccions no parin d’afluir. Amb el nen militant, amb els càmeres a tot arreu, amb una lluita que segueix malgrat que la tanca ja és allà. Amb els ferits, amb la solidaritat del taxi que ens evacua quan, en sortir de comprar un refresc, el carrer està ple de gas. Amb el personal que ens distribuïa uns apòsits amb alcohol contra el gas.

M’he rellegit el text i ha quedat un nyap. Possiblement no hagi estat capaç d’ordenar els meus pensaments. Potser no sigui ni tan sols possible. Potser són les massa cares d’un conflicte. Potser sigui tota la solidaritat del món i la brutalitat per una altra. Potser sigui l’absència de futur. Potser sigui que estic escrivint des d’una meravellosa universitat israeliana on el món sembla de color de rosa. Potser sigui la impotència de veure tant patiment. O fins i tot la bogeria d’un matí entre trets i ferits i una nit de festa salvatge a Tel Aviv, on la vida es viu a cada instant.

Finalment, la reflexió que volia fer s’ha quedat a mitges. També, segurament per mandra. També perquè, aquest cop, amb inspiració no hi havia prou. Calia descriure. Aquest cop no me n’he sortit. Tindré, per sort o per desgràcia, desenes d’oportunitats més a forçar fins a l’extrem la capacitat d’entendre el món. I en deixaré testimoni.

Amunt els damnats de la terra

Susya, a l’extrem meridional dels Territoris Ocupats, un petit llogaret de pastors seminòmades i formes de vida ancestrals s’alça plàcid en el que poden ser els seus darrers dies. Aquesta amalgama de tendes rudimentàries, conreus guanyats a les roques i algun cap de bestiar s’aixeca en una zona C, sota administració militar israeliana. Anys de resistència, desallotjaments i assetjament dels colons poden arribar a la seva fi si la Cort Suprem d’Israel determina la il·legalitat d’aquestes “construccions” el proper dia 29.

Uns dos-cents activistes israelians s’hi han aplegat aquest dissabte amb la intenció de traslladar el cas a l’opinió pública, un de tants provocats per la triple extorsió dels assentaments a la legalitat internacional, a la pròpia democràcia israeliana i, sobretot, al poble palestí. Tanmateix, no ho tenen gens fàcil. Ni l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) no se’n preocupa, en previsió dels problemes demogràfics del futur estat palestí, i on aquestes terres serien la solució.

En Nàsser és un activista local i el conductor del bus escolar del poble. Ja a la trentena, explica que no estan autoritzats a conduir per la carretera que tenim damunt nostre: és només per a israelians. Això converteix un trajecte de no més de deu minuts en un d’una hora. O més, depenent dels sabotatges dels colons, que van des de pedrades a talls de carretera. Una llista macabra i inacabable de vexacions. Tanmateix, té clar que no pensa marxar: “No ens rendirem i no marxarem d’aquesta terra” afirma. Una vida que no és gens fàcil: “Les condicions són molt dures, sobretot a l’hivern. Només tenim les coves i les tendes. La neu, els forts vents, poden desmuntar-les fàcilment”.

Quan li preguntem sobre les amenaces que planen sobre el seu futur, apunta, també, a l’aigua i l’absència de pastures: “No tenim prou terra, estem envoltats d’assentaments”. D’allà surten els elements que roben i agredeixen els vilatans: “Ens estaven robant un ase i vaig anar a enregistrar-ho amb la càmera. Van intentar robar-me-la també, però vaig poder fugir. Algú va disparar-me, la bala va passar fregant-me la cama”. Històries que succeeixen massa sovint en aquestes contrades.

Una trentena de famílies que poden veure’s deportades a Yatta, el centre urbà més proper, després de segles d’arrelament a la terra. Una vida dura, sense aigua, sense llum i aprofitant cada pam de terra fèrtil. Els mateixos pams que, dia a dia i amb la passivitat de l’exèrcit i el govern israelià, els colons intenten conquerir en nom de Déu. Els turons propers ens mostren les seves construccions, de cases blanques i teulades roges.

Una estona abans, un grup de colons va apropar-se’ns, però aquest cop no van gosar fer res. És una guerra per la terra. I aquesta és per qui la treballa. Només resta que els jutges, aquest cop, no ho oblidin.

Hadar

La decadència més absoluta d’algunes ciutats de l’Europa de l’Est, amb la Mediterrània de fons. Això és Hadar, un dels barris populars de Haifa, el meu. És esquizofrènic: pels carrers se sent més rus que hebreu, reforçant la sensació d’estar en una ciutat post-soviètica. Els vestits, les mirades... els trets físics eslaus... tot, absolutament tot, contribueix a crear aquesta realitat que dia a dia t’acaba consumint les ganes de viure.
Els jovenets europeus a la caça d’aventures per fi hem topat amb la quotidianitat. Compartir la rutina asfixiant de les classes populars d’un país qualsevol, la manca d’esperances, els salaris de merda i l’atur, i el drama de viure en una terra que no és la teva. Tot això ens recorda que podem fugir, burlar la monotonia durant uns mesos, i creure que el món és de color de rosa. Un cop passada l’excitació evident de la novetat, dels primers contactes, el desencís comença a apoderar-se, implacable, de tu. Sentir-se atrapat entre les pluges i els cels grisos, que ni tan sols ens imaginàvem. Mediocritat absoluta, de casa a la feina, qui dia passa any empeny. No sé ni de què ens sorprenem. Fins i tot el clima s’adiu amb la postal. La pitjor Europa instal·lada com un càncer enmig del paradís. Una illa en un mar de plors. I malgrat que les neguin, les presons de somnis seguiran existint, encara que aquí s’anomenin Hadar i pretenguin ser un barri. Indrets on la vida, en lloc de fluir, s'arrossega.

Diguem-li Palestina

Sí, i fem-ho sense embuts i sense por. Diguem-li Palestina també a Israel, i no com una simple rebequeria contra l’Estat d’Israel, sinó com una afirmació de la nostra voluntat. Com a catalanoparlants, la denominació d’Israel manca de tradició històrica. La seva incorporació al lèxic català es remunta a mitjan segle passat, i mai no ha substituït completament la forma genuïna tradicional. Tan sols l’ha desplaçat semànticament, i fins i tot aquí podríem fer-hi objeccions. Els jueus també han estat considerats, des de sempre, habitants de Palestina, com qualsevol altre poble dels molts que hi ha passat durant milers d’anys. Fins i tot des del sionisme, que pretén entroncar la història d’Israel amb la de les tribus nòmades que camparen per aquelles terres, podem considerar legítima la forma original, encara que ells hi oposin resistència.

Emprar el mot Israel és cedir al xantatge d’un determinat projecte polític, una estupidesa que s’esdevé crim quan aquest és oposat totalment al nostre. Des de l’esquerra anticapitalista hauríem d’entendre que Israel no està allà per a destruir-se, sinó per a desaparèixer lentament i tranquil·la. Com l’Autoritat Nacional Palestina. L’única sortida per a aquests dos pobles, i per a la democràcia, s’anomena Palestina. Una Palestina lliure, democràtica i socialista. Adopti la denominació oficial que adopti, ja sigui Palestina i Israel, Israel-Palestina, Palestina a seques o qualsevol altra.

Cal visualitzar que els dos pobles comparteixen una mateixa lluita: els opressors, la de la democràcia; els oprimits, la de la llibertat. Ambdós fronts menen a una sola victòria, la del poble. Cal, per tant, des d’ara i avui, i sempre que el terme no meni a equívocs, començar a anomenar les coses pel seu nom. Arribarà el dia en que Israel podrà ser, i serà, un sinònim per a Palestina. Arribarà sempre i quan comencem, ja des d’ara, a recordar que hi ha un projecte en construcció. I no és la pau, ni la coexistència: és la llibertat, el futur i la igualtat.

A Betlem me'n vull anar...

Checkpoint de Gilo, entre Betlem i Jerusalem. Quarts de cinc de la matinada del dia de Nadal. Una cua de treballadors palestins, endormiscats al peu del mur, tapant-se amb cartrons i mantes, esperant que obrin el pas per a ells, a les cinc. Ens posem a la cua, però algú ens diu que podem passar. Avancem entre desenes de cames, i algunes veus ens deixen anar un “Merry Christmas”. M’agradaria creure que ho fan amb la intenció de fer-nos partíceps del seu patiment, que ens adonem de què està passant, però acabo interpretant-ho com un desig vertader, innocent i carregat de bona voluntat. Em torno a sentir una merda, quan s’encén el llum verd i retornem a l’oasi gràcies als nostres passaports. Els treballadors resten al ghetto, congelant-se i humilitats com, suposo, cada dia de les seves vides desposseïdes de dignitat.

Passar les festes a Terra Santa – quina ironia! – és una barreja d’experiències. El que hauria de ser una revelació espiritual s’esdevé un test de la teva capacitat d’adaptació. Si l’autor del ”A Betlem me’n vull anar...” s’hagués imaginat com estan les coses mai no hauria escrit una lletra així, tret que fos un visionari i tingués la certesa que aquest infern és purament temporal. He de reconèixer, emperò, que l’església de la Nativitat és una de les més maques que he vist mai, i més en una data tan assenyalada. Res a veure amb el que m’imaginava, una “joia” del barroc, sinó una cosa molt senzilla i austera.

Grates experiències les viscudes el dia abans. Un matí a Ramal·la, com qui no vol la cosa, amb visita a la Muqata, que té més pinta de campament militar improvisat que de palau presidencial. La bogeria dels mercats àrabs, el plaer del regateig i fins i tot algun botiguer que ens regalava la fruita. La humiliació d’uns palestins al checkpoint de Qalandiya, a qui no se’ls va deixar retornar a Israel perquè a la soldat no li va donar la gana, entre crits en hebreu i el silenci dels vençuts. Menció especial per a la nit: el que havia de ser una cervesa i un narguile en un bar de Jerusalem va començar sent una temeritat. Darrer dia de Hannukah, en ple Shabbat, i una passejada per Mea Shearim, el barri ultraortodox. Una experiència única. La policia havia tallat tots els accessos amb tanques perquè cap conductor imprudent no gosés de trencar el descans i la dedicació exclusiva a D-u (no poden ni escriure’n el nom) dels ultraortodoxos. Ni un sol cotxe, silenci, boira i centenars d’ombres negres vagant amunt i avall pel mig dels carrers. Una ciutat fantasma. Mirades de menyspreu, fins i tot un insult en l’únic diàleg amb els locals per tal d’intentar redreçar el camí cap al narguile. Érem les dues úniques notes discordants en aquell paisatge. Sentir-se observat, al mateix temps que partícep d’un món que creies extingit. Vaig imaginar-me que així deurien haver estat alguns indrets d’Europa fins a la Shoà. Un fòssil extingit que revivia amb força en un nou indret. I del que podíem ser-ne testimonis.