No hi ha futur, no per a tothom
Checkpoint de Qalandiya, entre Jerusalem i Ramal·la. Tres internacionals baixem del taxi per a creuar a peu la frontera, i evitar els embussos. Són gairebé les deu de la nit, i davant meu apareix un nen de l'edat de mon germà. Al meu voltant, el caos absolut de les carreteres àrabs. Al front, un punt de control que marca el final de les vides de milions de palestins als Territoris Ocupats. A dreta i esquerra, el mur. Nou metres de ciment que no deixen veure l'asfíxia d'aquest nen, que intenta sobreviure venent Pikatxus de peluix, amb una bossa de la brossa més gran que ell. Va venir cap a nosaltres, que no teníem temps ni de mirar-lo a la cara. Hauria d'estar ploriquejant a sons pares perquè li compressin un, i no venent-los per a sobreviure. Vaig sentir-me una merda, vaig tenir ganes de plorar però no vaig fer-ho. En ell veia el mateix que en la vella de Budapest, o l'home de Jounieh. La misèria, l'absència de futur, com el món passava de llarg davant d'ells. Com nosaltres passàvem el checkpoint per a sopar en un restaurant ple de treballadors d'organismes internacionals, ONGs i periodistes. Un cop més, la realitat fotent-te una bufetada i tu, lluny d'aprendre'n, menyspreant-la mentres discuteixes de política i assaboreixes una cervesa. Palestina, això sí, que som molt compromesos.Ha estat un cap de setmana totalment foll, i he de reconèixer que des de divendres al matí i fins dilluns al vespre no he pogut dutxar-me. Vaig llevar-me amb una de les pitjors ressaques de la meva vida després de la festassa d'inauguració del pis, i sense ser gaire conscient encara de res vaig pujar al cotxe de la Rana per anar cap a Be'er Sheva. La ciutat no és res de l'altre món, prou lletja i avorrida, sobretot en Shàbat, i l'únic alicient que té és que està enmig del Nèguev. Bé, i que fa 60 anys era àrab i que ara la mesquita va camí de convertir-se en un museu, cortesia del sionisme.
Dissabte, després de dinar, vam anar cap a una de les moltes viles beduïnes no reconegudes per Israel i que corren el risc de desaparèixer en un tres i no res. Llogarets mancats de les comoditats
bàsiques, que si volen han d'aconseguir per ells mateixos, i extorsionats per l'estat a diluir-se en centres urbans reconeguts. Malgrat tot, la vida s'intueix plàcida, amb uns ritmes totalment diferents. Es copsa la llibertat absoluta tot i l'amenaça constant d'una mudança forçada. Abans d'entrar a una de les cases per a prendre té i xerrar d'aquests temes, m'allunyo una mica del grup i miro l'horitzó, els colors del desert, el silenci i com el sol va desapareixent. Penso en la sort que tinc mentre un grup de nens es dedica a jugar, que per alguna cosa és la seva única preocupació. Ells poden ser nens, encara que sigui de segona. Allà on s'amaga el sol, també ho fan els tirotejos i les bombes: Gaza.Aquell vespre hi havia a Ramal·la un concert d'una estrella de l'O
rient Mitjà, retransmès via satèl·lit des de Beirut. Volíem anar-hi, però fins i tot els àrabs d'Israel van deixar-ho córrer per la tensió entre Fatà i Hamàs. Així que fèrem via cap a Jerusalem en comptes de tornar a Haifa. El segon cop que hi vaig, i el primer que em sedueix. Fou una nit increïble, passejar per la ciutat antiga i copsar tota l'espiritualitat que irradia de nit, quan els turistes dormen als seus hotels. De camí, una mena de rave improvisada en una de les cruïlles del carrer Jaffa, on joves jueus ballaven damunt d'una furgoneta i pels voltants, mentre sonava algun tipus de house bastant comercial. Fi del Shàbat, i del tercer dia de Hannuka. Gresca i xerinol·la, comprem unes birres i seguim cap al Mur de les Lamentacions: una barreja estranya entre catarsi col·lectiva i retrobament espiritual. He de confessar que vaig deixar-hi un desig, i vaig pregar a l'Altíssim, com faig d'amagat quan em trobo en situacions com aquestes. Per si de cas, i perquè no tenim res a perdre-hi, tampoc. Vaig deixar-me portar per la situació, i em vaig sentir profundament afortunat per ser allà. Malgrat la policia, les pregàries i el xoc cultural: veure l'espectacle mentre de fons apareix la mesquita d'al-Aqsa és prou poc usual. Sota una mar d'estels.Tanta espiritualitat va acabar trasbalsant-me, un cop vam anar a petar a l'església del Sant Sepulcre. Res a veure amb aquell primer matí a Israel, Palestina o com li vulgueu dir, on centenars de turistes prostituïen l'indret. Vaig tornar a pregar, evidentment. Potser pregar tan sols sigui això, trobar el lloc i el moment on recordar-te'n de la gent que de debò t'importa, i dels teus somnis i desitjos. També de les pors. O sentir el pes de la història i una mena de deure amb vés-a-saber-què. Després de tot això necessitava festa de la bona, fugir de mi mateix i de massa pensaments, i perdre'm entre música electrònica, begudes espirituoses i noies precioses. Menció especial per a la noia de dessuadora verda amb qui vam creuar-nos un parell de cops al carrer Jaffa mentre buscàvem un bar. Però estàvem massa cansats i va tocar anar a dormir.
Diumenge al matí decidim d'anar a l'esplanada de les mesquites. Entrem per la porta de Damasc, i ens trobem immersos en una ciutat àrab, dinàmica i vibrant. Pugem al terrat d'una casa, i v
eiem un coló atrinxerat en ple barri palestí. Una autèntica bogeria, un terrat ple de tanques de seguretat, amb un parc infantil per a la mainada. La bandera d'Israel oneja, com tants - massa - cops darrera d'algun tipus de barrera. Un guarda vetlla per la seguretat de l'assentament, i per tot minarets, creus i terrats diversos. Sembla que aquesta animalada formi part natural d'un paisatge, d'altre banda, amb molt d'encant. Intentem arribar a al-Aqsa per un accés, però és només per a musulmans i només un de nosaltres ho és. Un altre fa passar-s'hi, però l'acaben enxampant preguntant-li unes quantes sures. Malgrat tot, acabem arribant-hi. Vaig sentir-me al paradís, és un indret francament indescriptible. Potser perquè no me l'imaginava de cap manera especial. Potser perquè la vida, com al Nèguev, pren uns altres ritmes, i tot roman inalterable. Potser perquè, malgrat els militars que trenquen la bellesa de l'indret, aquesta roman en el tarannà de la gent que volta per allà, i amb qui pots compartir un somriure. O potser per una cosa tan senzilla com el bon temps. No en tinc ni idea, ni em cal tenir-la.Al final acabem dinant a Ramal·la, fugint del paradís a correcuita. En menys d'una hora ens trobem a les portes del ghetto on viu reclosa la major part del poble palestí. Un impressionant mur de ciment que ho engull tot. Al moment em recorda a Auschwitz: l'absència de futur, les tanques i les torres de vigilància. L'aïllament total i absolut. Un camp de concentració que no havia volgut creure'm que existia. Un horror planificat que un cop a Ramal·la, en una oficina d'activistes contra el mur, vaig entendre. Tant, que vaig acabar comprometent-me a fer de traductor per a aquesta gent. A Haifa puc fer feina, sí. Però els drets que manquen als palestins d'aquí fan riure si els comparem amb el que hi ha més enllà del mur. Suposo que vaig accedir-hi per una barreja d'avorriment, convicció i jugar a fer l'heroi, no ens enganyem. I així, entre mapes que expliquen com forçar un poble a la misèria, vaig fer-me una idea de què s'hi viu. El meu passaport de la UE em permet d'anar i tornar de l'infern quan bonament vulgui. Elles no tenen aquesta sort. Malgrat tot, el meu primer contacte amb els Territoris Ocupats em decep. No deixa de ser un paisatge que ja havia molts cops, a Algèria
, el Líban, Síria o fins i tot Albània: caos automobolístic, deixadesa general i runa arreu. Paradetes i botigues, sobretot de menjar. Molta joventut, i asfalt deficient. Res d'especial. Tret d'aquella cervesa feta en una mena de restaurant, i on tot el conflicte semblava tan llunyà. El palestí del carrer possiblement ni en conegui l'existència. A dintre, internacionals i gent del món de les ONG i derivats. Què fàcil que és viure un conflicte quan enlloc d'esperar un míssil tan sols esperes que et portin el compte per a pagar amb els diners que reps de diverses fundacions, administracions i ens similars.Aquí s'acaba la història d'aquest cap de setmana. Després de la cervesa, la tornada a Jerusalem, el nen dels Pokémons, el sopar a l'Hotel Jerusalem i de nou la bona vida. Perdoneu per les fotos, perquè ni sóc fotògraf ni m'agrada fer-ne, i perquè del mur no en tenia cap que representés tota la perversitat que s'hi amaga. Només un darrer apunt: durant una estona, al bus de Jerusalem a Haifa, vam passar a uns quants metres del mur. La mateixa indiferència que deurien sentir els habitants de Varsòvia quan passaven per davant del ghetto. Hi ha coses que no podem deixar que es repeteixin. I s'assemblen sinistrament i perillosa.
